2a Avaluació

1. Instància i resum de Sociolingüística

Andrea Arredondo Olmedo, amb DNI nº 13131313A i amb domicili a l'av/ Giorgeta 324, 46019 València, telf 69320014

EXPOSE:

A València s'està posant en marxa la xarxa de bicicletes anomenades Valenbici.

Les han posades només al centre de la nostra ciutat, i m'és impossible arrivar fins allí en bicicleta, ja que prop d'on jo visc no hi ha ninguna parada.

Per la qual cosa


SOLICITE:
La incorporació d'almenys una parada de bicicletes en cada parada de Metro, per tal de saber on estan localitzades.

Andrea Arredondo Olmedo

A l'Ajuntament de València, València 16 de Gener de 2011

2. GLOGSTER




3. EL MEU GLOG




4. QUIZZ













5. LA MOSCA




5.1. AUTOR DEL POEMA "LA MOSCA"


Joan Brossa i Cuervo va néixer el 19 de gener de l'any 1919 al barri barceloní de Sant Gervasi, i va morir el 30 de desembre de 1998, fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català sense distinció de gèneres (literari, visual, escènic, instal·lacions, poemes objecte, poemes corporis...). És el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX.

El petit Joan, que va ser fill únic, anava sovint al teatre amb el seu pare i ja desde ben jovenet es va sentir atret per aquest gènere. L'any 1936 esclatava la Guerra Civil Espanyola. El general Franco encapçalà una revolta militar que acabaria amb el legítim govern de la República. Amb només disset anys Brossa fou cridat pels republicans per lluitar al front de Lleida. I precisament allà, a la guerra, va començar la carrera poètica de Brossa.
S'han fet moltíssimes exposicions sobre les seues obres i, a més, producte d'un treball constant al llarg dels anys, la seva poesia arriba al carrer amb diversos poemes visuals corporis en espais públics.
Els anys 90 van ser els seus anys de collita, pel que fa a reconeixements públics. Ell mai va perseguir-los, només volia tranquilitat per desenvolupar la seva obra.

- En la meua opinió, el poema de la mosca, elegit per l'autora del llibre, ha segut una bona elecció, ja que ens fa entendre pel context del llibre, que el pensament de culpabilitat, és tan fort, que és impossible que desaparega. No ens el podem llevar del cap i surt sense parar dins nostre, al igual que les mosques, que quan es posen pesades no ens les podem llevar de damun. I fins que no et lleves les coses del cap i li les contes a algú, el remordiment no desapareix completament.


5.2. L'ASSETJAMENT ESCOLAR


Jokin, 14 anys, comença a ser objecte de burla d'amics i companys quan, a principis del curs es va fer les seves necessitats damunt en classe. De la mofa, passen als cops, fins i tot li trenquen l'aparell dental en una pallissa. «Li feien menjar terra», va dir una companya. Durant el campament d'estiu, Jokin i la seva quadrilla són enxampats pels monitors mentre fumaven un porro. Quan l'assumpte arriba a l'orella dels pares dels adolescents, tots assenyalen, injustament, a Jokin menjo chivato i s'acarnissen més amb ell. El 13 de setembre, primer dia de classe, és rebut amb l'aula decorada amb paper higiènic per a celebrar l'aniversari de la diarrea i amb cops. El 14 de setembre li llançaren pilotes en el gimnàs. El 15, altra pallissa cruel. Jokin deixa d'anar a classe i la seva tutora alerta als pares. Pares i professora acorden que Jokin torni a l'aula el dimarts 21 amb un mòbil per si tingués problemes. Aquesta matinada, se suïcida.
- Aquesta notícia ens demostra que la història que ens conta Gemma Pasqual, és igual que el que va passar en realitat amb un xiquet de tant sols 14 anys, Jokin.

· Bullying o aasetjament escolar: es produeix quan una o més persones gaudeixen utilitzant el poder de què disposen per tal de perjudicar de forma repetida i consistent una o més persones (diana). Cal especificar que quan s'anuncia el verb perjudicar fa referència a anul·lar l'autoestima i la personalitat de l'individu assetjat, és a dir, és una pràctica depredadora.

· La meua opinió sobre els assetjadors, és que són persones amb l'autoestima baixa, i que al emprenyar els demés i que la seua colla riga les seues gràcies fa que li puje l'autoestima. Per tant, es senten millor al fer que la resta de persones estiguen ptijor que ells. Volen sentir-se superiors i fan tot el possible per que així siga.

· El company assetjat, no ha de reprimir-se, ha de sentir-se fort i plantar cara als assetjadors, amb ajuda de persones majors, o amb la ajuda d'algú en qui ells es sentin recolçats.

· El prototip de víctima es pensa que solen ser personen marginades dels altres, diferents.. Encara que pense que no es segueix un patró. Sinó que també pot ser per que a l'assetjador li done la gana. Per exemple, la Isona, quan arriba al nou institut, és víctima, tant sols, per llevar-se una mosca de damunt.

· Si estiguera davant un cas d'assetjament escolar, en primer lloc no sabria que fer, però ràpidament reaccionaria i defendria a aquesta persona davant els abusos. Pense que l'assetjat es senti amb el suport d'algú és molt important per que començe a sentir-se cada vegada més fort, fins al punt a que s'encare als seus agresors i ho denúncie. També li aconsellaria que ho comentara a la gent major del seu voltant per tant que li ajuden en tot el que puguin.

· Pense que tant tutors, directors i professors, responsables dels instituts i colegis han d'estar atents de que no passin aquestes coses dins de les seues instal·lacions. Han d'intentar vigilar els seus alumnes i impedir que ocorreguen aquestes cose. Pel que fa als alumnes vaig a distinguir tres tipus: els assetjadors, han d'intercanviar els seus papers amb els assetjats, i adonar-se del mal que li estan fent i del que li poden arribar a fer. Han de posar-se en el lloc dels altres; els assetjats, han de sentir-se forts i denúnciar-ho, fer-ho públic, per tal que els puguin ajudar; els companys de classe que es troben enmig d'aquests dos. Aquests pense que són els més importants, ja que han d'ajudar a posar fí a aquests assetjaments. Per una part, han de fer conscients als assetjadors del que estan fent, i per altra, donar suport als qui estan sofrint l'assetjament; i finalment la família no ha d'estar a banda, ha d'estar d'amunt del seu fills i ajudar-los en tot el que siga possible, i intentat que el seu fill no es sentin tots sols.

6. MANIFEST


És un manifest que tracta sobre la llibertat d'expressió. Està publicat el 10 d'Octubre de 2009 per MSR Catalunya, un sindicat català.
Reividica que: hem de defensar la llibertat enfront dels dèspotes, denunciar als xequistes i parapolicials queasfixien aquesta llibertat, tenir el valor de parlar i mai posar-se de genolls davant qui, quan ja no tenen arguments, utilitzen la Llei com instrument de violència... o la violència cominstrument de la Llei.


MANIFEST PER LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ per veure el manifest


Constitució espanyola - Article 20

Es reconeixen i protegeixen els drets:
- A expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l'escrit o qualsevol altremitjà de reproducció.
- A la producció i creació literària, artística, científica i tècnica.
- A la llibertat de càtedra.
- A comunicar o rebre lliurement informació veraça per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l'exercici d'aquestes llibertats.

L'exercici d'aquestsdrets no pot restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia.


Declaració Universal dels Drets de l'Home - Article 19

Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquestdretinclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d'investigar i rebre informacions i opinions, i el difondre aquestes, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d'expressió.


Constitució Europea - Article 11-71

Llibertat d'expressió i d'informació:
Totapersona té dret a la llibertat d'expressió. Aquestdretcomprènlallibertat d'opinió i la llibertat de rebre o comunicar informacions o idees sense quepuguihaver intervenció d'autoritats públiques i sense consideració de fronteres. Es respecten lallibertat dels mitjans de comunicació i el seu pluralisme.



El lector té en l'anterior pàgina l'Art. 20 de la Constitució Espanyola, llei de lleis que defineix el marc jurídic, polític i social de tots els ciutadans sense excepció. També es pot llegir l'Art. 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans, document fundacional de les Nacions Unides i peça fonamental de l'actual Dret internacional, signat per Espanya i reflectit en la nostra pròpia Constitució. Finalment l'Art. 11-71 de la Constitució Europea, aprovada pels espanyols en referèndum, base del futur marc legal de l'Europa Unida. En els tres casos, es tracta d'articles que consagren un dret fonamental: LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ I D'INFORMACIÓ.



Dita això, podem afirmar sense possibilitat d'equivocació, doncs així ho demostra la realitat objectiva que molts espanyols viuen dia a dia, que els citats articles (i per extensió, els textos en els quals estan inserits) són paper mullat a Espanya, davant l'arbitrarietat dels poders del Règim de la Restauració Monàrquica sorgit a la mort del General Franco.

Els ciutadans espanyols duen anys i anys suportant una repressió ascendent i cada vegada més asfixiant per emetre, publicar, exposar o informar opinions i idees que no encaixen en el pensament únic establert pels poders, convertit aquest en un discurs totalitari que busca la destrucció implacable de tot allò (i aquells) que se surten de l'estret marc d'aquest discurs.

Llibreters, editors, periodistes, partits, associacions, col·lectius, publicacions, etc., sofrixen la persecució de la nova policia política encarregada de buscar als desafectes al Règim, amb l'afany i l'entusiasme que en la història recent han demostrat els xequistes de l'estalinisme, els esquadrons de la mort dels països bananers i els difamadors del macarthysme nord-americà.

Ahir va ser un professor francès despullat de la seva càtedra, avui és un historiador empresonat a Àustria, abans un editor de llibres de temàtica històrica i matí qualsevol pot serla següent víctima del soft-totalitarisme del políticament correcte.

Els camins que la repressió utilitza, com terror instal·lat que és, per a aconseguir l'aniquilació social –i en ocasions, física- dels desafectes són sobradament coneguts pels quals la sofrixen, però ignorats per la majoria de la població.

Els ciutadans espanyols ignoren l'existència d'una repressió directa de caràcter policíac i judicial. Pel primer, qualsevol que se surti de la “línia” pot veure la seva casa envaïda qualsevol matinada per la policia, la seva intimitat violada, les seves pertinences requisades i acabar en les brutes masmorres d'una comissaria, on la tortura –física o psicològica- serà lanorma. Després vindrà el terror de la toga i l'audiència, que per l'aplicació directa dels instruments de terror legislatiu, durà a la presó a ciutadans per simples “delictes” d'opinió o informació, confiscarà els seus mitjans de vida, enfonsarà les seves imatges personals davant les seves empreses, famílies, veïns i amics... i els exposarà en TV com si de perillosíssims criminals es tractés.

Tan important, o més, és la repressió indirecta, de caràcter mediàtic o econòmic. Mitjançant la repressió mediàtica, els desafectes són despullats de tota dignitat humana, deshumanitzats i presentats com els pitjors criminals del món. Es manipulen les dades, s'intoxica amb històries inventades, es menteix sobre el passat i el present dels desgraciatsque són assenyalats pels nous xequistes... és l'assassinat social. Possiblement, el represaliat perdi el seu treball o sigui expulsat del seu centre d'estudis, molestat permanentment per la policia política, insistentment recordat en articles, reportatges, documentals i llibres pels *chequistas/ de la ploma i la càmera buscant sempre nova carnaça per a mantenir el terror social viu. A més, el “desafecto” possiblement es vegi asfixiat econòmicament per fiances, minutes d'advocats i procuradors, multes, dictàmens i costes judicials. Amb la possible fallida econòmica, la seva família es veurà “danyada col·lateralment”, el que significarà una nova pressió psicològica i un sofriment afegit. Finalment, gens indica que el “desafecto” no passada a ser víctima d'algun tipus d'agressiófísica o “accident” que li dissuadeixi de seguir sent un contestatari d'aquest règim de “llibertats que gaudim”. I englobant-lo tot... el silenci, el buit, l'aïllament social. La veritat mai serà coneguda i la societat dormirà tranquil·la, doncs la llibertat està garantida pels servidors que la defensen de “tan perillosos criminals que han escrit o publicat això o allò altre...”.

Diuen que a Espanya hi ha un Estat de Dret. Però no és veritat. Basta una sola arbitrarietat del poder, una sola injustícia clamorossa, un sol incompliment de drets fonamentals, perquèaquest “Estat de Dret” i tot el seu entramat legal no siguin sinó paper mullat, eina per al poder despòtic i burla a la ciutadania. No vam descobrir gens si repetim, una vegada més,que el Dret no és més que els interessos de la classe dominant convertits en llei.

Només hi ha una sortida i el lector d'aquestes línies la té en la seva mà i en la de tots: defensar la llibertat enfront dels dèspotes, denunciar als xequistes i parapolicials queasfixien aquesta llibertat, tenir el valor de parlar i mai posar-se de genolls davant qui, quan ja no tenen arguments, utilitzen la Llei com instrument de violència... o la violència cominstrument de la Llei.


Sobretot, i per sobre de tot,
NO CALLEM MAI.