Treballs de 4t V sobre el llibre Carmen

AUDIOLLIBRE: 'CARMEN'


EXPLICACIÓ DE COM ES FÉU L'AUDIOLLIBRE: 'CARMEN'


RECORREGUT A GOOGLE MAPS DELS PROTAGONISTES DE 'CARMEN'


Ver carmen en un mapa más grande


PRESENTACIÓ I TREBALL SOBRE EL BANDOLERISME


El bandolerisme

El fenomen del bandolerisme és universal i molt antic; s'origina en regions on la misèria i la injustícia s'han encebat especialment amb algunes persones empobrint-les i llançant-les en braços del contraban, el robatori o el crim, generant d'aquesta manera una forma més o menys col·lectiva de saqueig organitzat. Una interpretació menys romàntica, per contra, veu en els bandolers a vagues, malfactors, criminals, pròfugs i gentilhomes arruïnats pel joc o pels vicis. La veritat és que el bandolerismo és un fenomen complex, emmarcat en contextos històrics i socials de gran duresa i amb referents morals distints als de les democràcies actuals, pel que segurament no es pot reduir ni a l'estereotip de l'individu malvat per naturalesa ni al del generós Robin Hood que reparteix entre els pobres el que roba als rics.

El bandolerisme apareix sobretot a Espanya durant els segles XVIII i XIX, especialment en regions com Andalusia, La Manxa o Catalunya. En el segle XIX va tenir lloc l'apogeu d'aquest tipus de delinqüència, sorgida de les quadrilles de guerrillers en la Guerra de la Independència que, a l'acabar, es van trobar sense poder-se assimilar a l'exèrcit regular. El regnat de Fernando VII va ser especialment procliu a això, quan l'exèrcit regular va ser substituït pels Cent mil fills de San Luis, pagats pel monarca, que no es fiava del seu propi exèrcit i ho va substituir per la milícia dels Voluntaris realistes.

La literatura, la televisió i el cinema han donat una visió romàntica del bandoler, similar al que seria en la tradició anglosaxona la figura de Robin Hood. Donen la imatge del bandoler que roba amb una fi social (bandits socials), seguint, el lema clàssic “Robar al ric, per a donar-li el robat al pobre”. En aquest sentit, el bandoler és un heroi popular. Els trets més destacats dels bandolers són la gran habilitat mental i física.

La pràctica del bandolerisme a Andalusia es remunta pràcticament fins a l'Antiguitat, i això és degut tant a l'orografia andalusa, com a diferents condicionaments socioeconòmics que es van donar al llarg dels segles.
Alguns autors donen tres motius pels quals es va donar el bandolerisme a Andalusia: l'endarreriment i incultura del poble pla, l'abandó per part de les autoritats a l'hora de reprimir aqueixes actituds marginals i l'enorme distància entre classes socials. La comunicació entre Madrid, cabdal del regne i Andalusia a través de Despeñaperros, lloc on calia abandonar els carruatges per a passar a lloms de mules per un escabrós camí, afavoria el bandolerisme.

PRESENTACIÓ SOBRE LA MISOGÍNIA AL LLIBRE DE 'CARMEN'



DON JOSÉ DINS LA NOVEL·LA 'CARMEN'

José Navarro: El seu nom és José Lizarrabengoa, però li coneixen amb aqueix nom perquè ve de Navarra. No se li descriu físicament en el llibre, però es pot saber el seu caràcter i la seua forma d'ésser per la seua forma d'actuar i de pensar. Era una persona molt gelosa, sobretot dels homes als quals Carmen volia o enganyava. Açò li provoca ser molt violent. També és molt cabezota, perquè no accepta que no es faça el que el vol. AL principi tracta de ser just i honrat, però al final arriba a tirar la culpa que ell matara a Carmen a les persones que la van educar, quan en realitat la culpa era seva.



DESCRIPCIÓ DELS PERSONATGES PRINCIPALS

Carmen:És una gitana molt bonica,jove,petita i ben feta.Els seus cabells eren negres amb reflexos blaus, gruixudets,llargs i lluents.Els seus ulls eren molt grans i oblics,encara que admirablement allargats.Tenien una expressió voluptuosa i esquiva.Els llavis eren un poc durs,pero ben dibuixats i deixaven veure unes dents molt blanques.Era d´una bellesa estranya i salvatge.És una dona lliure,no li agrada que li digen el que te que fer,ella fa el que vol.Tampoc li agrada que li prohibisquen les coses perque contra mes li prohibisen més fa ella.Sabia parlar bastant bé l´èuscar.


Carmen: És una gitana no molt bonica però molt atractiva, d'ulls, pèl i cabells molt foscos. Utilitza el seu atractiu per als seus propis propòsits (és molt engalipadora, i aconsegueix sempre manipular als quals ella vol), que solen ser relacionats amb guanyar diners. És molt supersticiosa, i no s'esmenta la seua religió. És de classe social baixa. Encara que viu a Andalusia ve de Navarra, per això parla euskera. També parla la llengua dels gitanos, el romaní, i el castellà.

Don José: Va naixer a Elizondo,a la vall de Baztan.És basc i cristià vell.El coneixen amb el nom de José,el Navarrès,però el seu nom és José Lizarrabengoa.És un home ben plantat,d´alçària mitjana,però d´aparença robusta i amb l´esguard adust,altiu.Com es de muntanya va aprendre amb rapidesa l´ofici de militar.Deprés va aplegar a caporal i el que feia era vigilar una fàbrica de manufactures de tabac a Sevilla.


Jose Maria: és un dels personatges principals. Es fa dir el Navarrés però el seu nom és José Lizarrabengoa. Ell és de Navarra i sap parlar euskera. Ell és l'amant de Carmen, una gitana. En la història s'explica que ell està enamorat d'ella però ella d'ell no. El Navarrés s'obsessiona tant amb Carmen que acaba matant-la. Al principi de la història és un home honrat però va canviant de caràcter i comença a ser una persona gelosa, tossuda i violenta.


Prosper Merimée: és el narrador, l'escriptor i un dels personatges principals d'aquest llibre. Ell ve de França però viatja fins a Andalusia amb un guia fins trobar-se amb Jose Maria. La seva relació amb ell és bona.


Antonio: és el guia que acompanya Prosper Merimée en el seu viatge. Sembla una persona callada i desconfiada. Quan arriben al seu destí i es troben amb Jose el primer que pensa d'ell és que no és de fiar. Ell s'assabenta que hi ha una recompensa per a qui trobe el Navarrés. Acudeix a per la recompensa i diu tot el que sap sobre Jose, encara que ell aconsegueix escapar gràcies a Prosper Merimée.


RESUM DE 'CARMEN'

Després de les guerres napoleóniques, els viatgers romàntics "redescobriren" Espanya, oferint-nos una visió misteriosa, primitiva i exòtica del país, sobretot de Andalusia.
Prosper Mérimée (1803-1870) va contribuir decisivament a fixar aquesta visió de Espanya amb la creació de Carmen, la "cigarreta gitana", meitat àngel, meitat dimoni, poseeïdora d'una bellesa tan ideal con lasciva. Publicada en forma de llibre al 1847, la història de Jose Navarro, un soldat exemplar, seriòs i complidor que acava convertint-se en un desertor, bandoler i assassí a causa de la inexorable passió que Carmen l'inspira, expressa a la perfecció la facilitat del deseu amoròs i la pulsió autodestructiva que comporta. La temprana popularització de l'obra a través de l'òpera homònima de Georges Bizet i el fet de que, posteriorment, s'haja adaptat al cine en nombroses ocasions demostra la pertinença de Carmen al terreny del mit.


CAPÍTOLS, ARGUMENTS I TEMES DE 'CARMEN'

10.1. Capítols


10.1. 2. Capítol 3
Al capítol 3, José el Navarrés conta la seua história, a la que coneix una jove gitana a la que té que detindre per una baralla amb una companya de fetxoríes. José s'enamora de Carmen i la porta a un barri gità peró s'escapa i manen a José al "calabozo". Carmen li envía una lima per que es fugue peró José es nega. Més tard el deixen eixir i el fiquen com a centinel·la a una casa.
Un altre dia es troba amb Carmen i queden a Triana on li va menjar el cap per que es faça membre de la seua banda per fer contraband. José va conéixer al marit de Carmen, al que va matar posant com a escusa que habíen tenit una baralla.
Mes en davant Carmen va deixar de voler a José perque estaba obsesionat amb ella ( fins al punt de quasi matar a un torer per estàr gelós ). Carmen va dir a José que s'anava a Córdova per fer uns negocis, peró en realitat s'anava amb el torer, y José es va donar compta i la va seguir. Els va pillar junts i va matar a Carmen i després es va entregar.

10.1.3. Capítol 4
El capítol 4 trata sobre la raça gitana: la seua llengüa, religions, l'estil de vida i costums, d'aón provenen i els seus dialectes. També de com es guanyen la vida: donar la bonaventura, preparar pocions i bruixería.

10.2. Temes y Sub-Temes


10.2.1. Tema Principal
Trata de mostrar-nos com son els gitanos andalusos del segle 19 i de la seua picardía, valentía i la decisió que tenen a l'hora d'obtenir o guanyar diners.

10.2.2. Temes Secundaris
La novel·la té uns matissos que donen a veure els pensaments de l'escritor que pensa que totes les gitanes són iguals: seductores, maquinadores i que van d'home en home.


TEMPS INTERN I EXTERN DE LA NOVEL·LA



AMBIENTACIÓ HISTÒRICA DE LA NOVEL·LA
Les revolucions de 1830 i 1848.
Si les revolucions de 1820, habien pogut ser superades per l’ Antic Règim, a partir de 1830 les monarquies van vore que el règim absolutista era ja del passat, després del dos periodes revolucionaris: 1830 i 1848. A partir d´ara la gran majoria dels Estats crearán constitucions i règims parlamentaris, mes o menys liberals.
Els dos periodes revolucionaris tenen com a inici França, on ambdues revolucions triunfarán, i d´allà son exportades a l´Europa, a excepció, d´Anglaterra on ja existía un règim parlamentari.
La Revolució de 1830
En França, el període de la revolució encara no había sigut oblidat i la població com la burgesia al cap que aspirava arribar al poder, pedía cada vegada una major apertura del règim. Però Lluis XVII, qui s’havia mostrat moderat durant la restauració, havia mort.
Carles X el nou monarca creía que davant els desconcerts i els protestants, generalitzats a França, com a la solució era la suspensió de prensa i la disolució de les càmeres, dos dels punts otorgats esencials de la Carta Otorgada.
En eixes condicions el poble lliderat per la gran burgesia eixia al carrer i antedita presió, Carlos X abdicà en el seu nét, però de rés va servir ja. Se pedix el fi dels Borbons encara que no el final de la monarquía, ficat que la gran burgesia es moderada i no vol retornar a una segona república. S´acudeix per tant a l´altra casa que había sigut reinant en França, la casa d´Orleans, i el seu candidat era Lluis Felip, coronat per la voluntat del poble qui crea una monarquía moderada garant de les llibertats.
La revolució de 1830, va deixar vore la força dels carrers i la caiguda definitiva de l´antic règim a França, amb el triomf del lliberalisme, però tal i com era entés, per la burgesia: una moarquía constitucional amb un sistema electoral censitari. Es a dir, el triomf de la revolució va ser el triomf de la gran burgesia, que pasa ara a controlar el poder, deixant fora d´aquesta la resta de les clases que havien participat en la lluita, especialment les classes més desfavorables que es van enfrontar mediant barricades a les forces de l´ordre. Per tant existeix açi una primera ruptura entre els lliberals ficat que la mitjana i la petita burgesia lluitarà ara per arribar al poder.
En Bèlgica el lliberalisme es mesclà amb un tinte nacionalista, que clamà per la independència d´Holanda, després de que el Congrés de Viena, haguera unificat ambdós països. La revolució belga, a excepció de França de les poques que triomfa. Bèlgica se independitza definitivament i se tria a Leopoldo I com monarca, creant, al mateix que en França, una monarquía constitucional.
En Itàlia es varen donar revolucions especialmente al nort, però totes elles fracasaren, tras la intervenció austríaca, i el mateix a Polonia on també es va intentar la independència, i on actúen contundentment els tres Estats en que se habien dividit el país, especialmente Russia, on les tres revolucions de 1830 i 1848 no tendrien pràcticament repercusions per la inexsistència, pràcticament, de una burgesia capaç de encapçalar la revolució.
La revolució de 1848
A partir del 1848 se torna a generalitzar els moviments revolucionaris. I serán llamtius a França, Confederació Germànica e Imperi Austríac. Però aquest dos moviments es caracteritzen, a mes del descontentament polític, per una crisi econòmica i una crisi de supervivència, i per tant una fam generalitzada entre les clases menys riques.
A més a més, les revolucions de 1848 tenien un carácter marcadament nacionalista, d’ açí que es coneixa aquest any com `` la primavera del pobles´´.
Una vegada mes la Revolució comença a França. De les primeres esperances que s´havia depositat en el nou règim surgit tras el 1830, a l´altura de 1848 estaba clar, que la gran burgesia no aubriría es sistema polític davant el temor de perdre el poder, mantenint un surfragi molt censitari que permetría excluir de la vida política a l ´altura del país. Això va fer que amb el pas del temps la monarquía, representat per Lluis Felip d´Orleans, fòra cada vegada mes impopular. També, unit a que Paris s´havia convertit en el refugi del lliberals que estaben perseguits en altres països europeus, va fer que en 1848 les classes treballadores, que ara estaven retomant conciència de classe (hi ha que recordar que 1848 es l´any del Manifest Comunista de Marx), pero dirigits per la mitjana i petita burgesia, eixqueren al carrer, on es varen produir encarnizats combats en improvisades barricades, fins que finalment la monarquía fou derrotada.
Es va crear un govern provisional, format per republicans, demòcrates, un territori socialista, Lluis Blanc, inclós un obrer, es va escollir també una Asamblea Nacional Constituent, implantant-se el sufragi universal masculí, on varen ser elegits en la seua majoría republicans moderats, estant a la dreta d´aquestos orlanistes, i en l´esquerra demòcrats radicals.
Tras el triomf, ràpidament es torna a moderar, i es deixa al costat els elements més radicals. Tras el seu inicial carácter democràtic, el nou govern prompte va deixar de escoltar les reivindicacions de les classes baixes. La mitjana i petita burgesia havía assolit el poder, però una vegada més intentant monopolitzar-lo front a la classe obrera, utilitzant la força contra aquestos.
Conclusió
En un breu període de temps s’ estava donant a Europa les condicions pera una profunda transformació, en la que el pes nacionalista es cada vegada major. La gran majoría dels Estats Europeus finalitzaren al 1848 amb règims lliberals, i es el cas autríac i alemany, encara que s’ evaporarà la esperànça tan sols uns pocs mesos després de produir-se les revoltes, s´havia donat un pas important per la introducció de reformes lliberals.
Però, encara que les revolucions fòren un triomf per a la burgesia, per a les classes treballadores hi havía sigut una decepció, però varen entendre que a partir d´ara tenien una lluita propia: el moviment obrer.
Açi tenim un clar exemple de les revolucions que van hagueren al 1830 i 1848.


Aquest va ser el monarca Lluis XVI, el poble se va ficar en contra de ell.
Lluis XVI va ser la persona que principalment va salvar al poble al cap davant de la situació, ja que França estava ficada en una crisi financera, el descontentament popular.
Aixó va provocar que el poble estiguera en contra d’ ell, sense fer res.


ELS GRUPS SOCIALS A L'ESPANYA DEL SEGLE XIX: GITANOS I FORCES MILITARS

Gitanos en el segle XIX


El salt dels gitanos cap a Amèrica va córrer parell a la pròpia diàspora dels europeus. Es va emprendre llavors una nova migració. Està plenament establit que en 1489,Cristóbal colón, en el seu tercer viatge, va embarcar a quatre gitanos que trepitjaven el nou món.Se sap també que Anglaterra i Escòcia van enviar remeses de gitanos a les seues colònies americanes de Virginia, en el segle XVII i Louisiana. La pràctica de la deportació a Amèrica va ser seguida aqueix mateix segle per Portugal.Segons aquest autor, els gitanos espanyols solament podien viatjar a Amèrica amb permís exprés del rei. Felipe II va decretar en 1570 una prohibició d'entrada als gitanos a Amèrica, i va ordenar el retorn dels ja enviats. Es coneix el cas d'un ferrer gitano (Jorge Leal) que va aconseguir autorització per a viatjar a Cuba en 1602. Caldria esperar a la pragmàtica de 1783 perquè els gitanos tingueren permís de residència arreu del regne.


Des de la seva arribada a terres europees, un dels trets de la comunitat gitana que més cridà l'atenció dels altres pobles era la seva estranya llengua, molt diferent de les que es parlaven a Europa. La primera reproducció escrita del romaní es remunta a una enciclopèdia sota el títol de Fyrst Book of the Introduction of Knowledge. (Primer llibre d'introducció al saber) l'autor de la qual va ser Andrew Boorde. Aquesta obra, completada el 1542 i publicada el 1547, recollia exemples de frases en allò que l'autor anomenava Egipt speche (parla egípcia), donant com a vàlida la creença popular sobre el fet que els gitanos procedien d'Egipte.

Durant el dos segles següents apareixen més esments escrits de la llengua romaní. A Espanya, el marquès de Sentmenat publica al voltant de 1750 un petit vocabulari del romaní parlat a la Península Ibèrica.

Un dels primers o el primer document en què es proposa identificar la llengua romaní com una llengua índia es un treball de Szekely de Doba en la Gazzeta de Viena el 1763. En aquest article es comenta que el predicador Vali, en la Universitat de Leiden, estudià l'idioma d'uns estudiants de Malabar del districte de Zigania, nom que li recordà els dels "zíngars" i que posteriorment exposà el vocabulari a gitanos de Almasch (Komora,Eslováquia), comprovant que aquests entenien les paraules
A nivell acadèmic, el descobriment de l'origen indi del romaní correspon al alemany Johhan Rüdiguer, catedràtic de la Universitat de Halle, qui el 1782 publicà un article d'investigació lingüística, en el que analitzava el parlar d'una dona gitana, Barbara Makelin, i la comparava amb la llengua recollida en una gramàtica alemanya de l'hindustaní (el nom amb el que es coneixia antigament als actuals hindi i urdu).

Forces militars espanyoles del segle XIX


La història militar, és a dir, la «ciència adquirida pel coneixement dels mitjans d'atac de què es va servir l'home per a fer la guerra» (Gil Piache), és una especialitat poc practicada en el segle XX, a pesar de l'indubtable interès que comporta per a l'estudi de les relacions de poder, i que no obstant això es va desenvolupar àmpliamente durant el segle passat. No obstant això, durant les constants guerres que s'estenen per tot el segle XIX espanyol van tenir lloc una sèrie d'esdeveniments que afavoriren el cultiu d'aquest gènere historiogràfic.